Avui fa 2 anys que la meva àvia ens va deixar i m’agradaria compartir amb vosaltres la seva història.
♦♦♦♦
La meva àvia materna, nascuda a Sils, va viure breument a l’Esparra quan era petita, sembla que el meu besavi era un cuidador del santuari de la Mare de Déu d’Argimon, però al cap de poc van agafar les maletes i van marxar a viure a Santa Susanna, al Maresme.
El meu avi matern era de Malgrat de Mar, era fill d’immigrants murcians que van anar a treballar a les mines de Can Palomeras, a principis del segle XX. Quan la guerra civil va esclatar el meu avi era tot just un nen, però recorda com Malgrat va ser bombardejada des de l’aire per l’aviació italiana i des del mar per un creuer en repetides ocasions, que va fer vàries passades en varis dies, provocant moments de terror i pànic difícil d’oblidar.
Bé, vaig al gra, la familia de la iaia eren bastant pobres i la familia de l’avi igual, sobretot perquè en la post guerra, la casa de la familia de la iaia va ser saquejada per la guardia civil i la familia de l’avi va ser durament reprimida, amb el besavi condemnat injustament i assessinat, i un dels germans petits s’el van endur els franquistes per dur-lo a un orfanat. Un bon dia, ma avi i àvia es van coneixer i es van agradar, tot i que la gent deia que el meu avi era un borratxo, al final la iaia no va fer cas a les males llengües i es van casar.
♦♦♦♦
El meu avi va fer-se masover d’una masia de Santa Susanna, amb un contracte que li oferien feina de pagès i una masia molt vella per viure-hi com a part de la paga.
A allà hi van anar a viure els meus avis, el germà petit del meu avi, el qual va treure de l’orfanat i el va haver d’adoptar per dir-ho així, la besàvia vídua, i va ser el lloc on va nèixer la meva mare. Mentre l’avi treballava de pagès a allà a la masoveria, l’àvia treballava a una fàbrica de Malgrat que es deia La Safa, on hi anava i tornava cada dia en bicicleta.
L’avi va reconstruir la masia, era per dir-ho així, un artista vocacional que feia de pagès per guanyar-se el pa. Va construir una barbacoa, una estructura que era un petit cobert per dinar i passar l’estona que va anomenar “l’ombrera”, escultures de formigó, d’altres escultures de metall soldant i modificant eines del camp, va pintar més de 300 teles a l’oli, aqualeres, un mural gegant a una de les parets, i també era aficionat a l’electrònica, construint-se ell mateix una antena gegant de +10 metres de radio aficionat, que bé, suposo que devia ser com l’internet d’aquella època.
No tinc cap explicació d’on treia tant talent, motivació i capacitat de fer coses del no res i sense diners, com tenia el meu avi. Sempre va ser pobre i va treballar de pagès a la masoveria però tenia una riquesa intel.lectual i enginy totalment inexplicables. També era molt sociable i era habitual que hi haguessin convidats a la masia.
♦♦♦♦
Quan vaig arribar jo, passar els caps de setmana a casa dels avis, era gairebé una obligació. Es un lloc on jugàvem jo i altres familiars petits, i amistats que hi convidavem. En cap altre lloc m’he sentit tant a gust com a allà, i defet era un lloc dur i amb poques coses, defet gairebé de tota la vida ni tant sols havien tingut un vater: tenien una comuna. Per qui no sàpiga què és, es una mena d’escaló amb un forat, que funciona com un vater rudimentari. Jo només hi anava els caps de setmana perquè entre setmana vivia a Malgrat de Mar, en un piset que van comprar els meus pares, i anava a l’escola a Malgrat també. Entre setmana dinava i passava molta estona a casa dels avis paterns, a Malgrat, on hi anava a dinar i al sortir de l’escola, era una molt caseta petita, al carrer Escoles, on tota la planta baixa era un taller mecànic, que avui en dia encara existeix.
Un cop els avis de Malgrat ens van deixar i l’avi matern també, es va tornar molt habitual que anessim a dinar i sopar entre setmana també, a Cal Tit, la masoveria dels meus avis, que ara només era de la iaia. Ella ja jubilada passava gran part del temps cuidant les gallines, les plantes del pati, i algun gos i gat que corrien per allà.
El meu rol va anar canviant i ara jo ja no anava a la masia només a jugar. M’havia fet gran i hi havia una nova generació de petits a la familia. El meu nou rol aleshores va ser el d’encarregat d’organitzar entreteniment, vaig crear tota mena de jocs, gincames, inclús escape rooms. Defet una vegada haig de confessar que vaig apuntar-me a una escape room per fer-la amb una amiga, només per copiar-me les proves i fer-les pels peques de la famlia i les amistats que venien a la masia. Inclus en vaig fer un videoblog, com no. També es va convertir en un centre de reunions i esdeveniments per les entitats culturals de Santa Susanna com l’esbart dels gegants, per guardar-hi algún material o inclús com a taller improvitzat per restaurar objectes de l’entitat.
L’il.lusió de la meva familia era un dia poder comprar la masia, perquè mai va ser de la nostra propietat, i que així l’àvia pogués estar tranquila. Ella sempre recordava que la casa no era nostra i que un dia ens farien fora. Tot i que mai hi voliem pensar, aquest moment faltava molt poc perquè arribés.
♦♦♦♦
Tota la tragèdia es va precipitar en poc anys. La masia era propietat de 3 germans de Malgrat de Mar, dos homes i una dona. eren els hereus d’una sèrie de terres i propietats que havien sigut del seu pare, que va ser un empresari que “va fer les amèriques”, tot i que s’ha demostrat que es un eufemisme de traficant d’esclaus de finals de segle XIX, que va invertir tota la seva fortuna comprant terrenys.
Els propietaris eren persones molt miserables, avars a nivells insans, marginaven totalment a la seva germana i ells dos treballaven al camp amb l’avi. Mai van fer cap inversió, sempre van utilitzar eines velles, feien servir el sistema de reg per inundació quan ja molts pagesos feien servir hivernacles i reg per degoteig, i ells mateixos eren tant avars que literalment gairebé no menjaven per no gastar. Ni tantsols tenien telèfon a la seva casa de Malgrat de Mar, i per trucar sempre utilitzaven el telèfon de casa dels avis a Santa Susanna.
La mort del germà de més edat, va fer que gairebé totes les propietats anessim a parar a mans del germà mitjà, que a més a més de totes les qualitats dolentes que he descrit, era molt influenciable. Es una persona que quan va ser operada varies vegades en el passat, la meva familia el va anar a dur, visitar i portar del hospital perquè ningú més s’en preocupava. Aleshores es quan van aparèixer els seus nebots, que veient la poca vida que li quedava al seu tiet, van voler aprofitar-se de la situació per gestionar-se una herència en forma de propietats per vendre.
Aquests nebots són 3 germans que viuen a Malgrat de Mar, són milionaris i viuen en petites mansions. Tenen ja una edat avançada però no han treballat mai, han viscut de rendes de la herència del seu pare que va ser un gran empresari de Malgrat de Mar, que fa molts anys va arribar a tenir un monopoli de fàbriques, discoteques, cinemes i hotels. Tot aquest imperi va ser heredat per aquest 3 germans, que s’el van dilapidar a base de vendre-ho tot.
Ara sembla que havien vist l’oportunitat perfecte per influir en el seu tiet, oblidat des de sempre, per poder heredar la masia i els terrenys per vendrels.
Però hi havia un obstacle: la meva àvia.
♦♦♦♦
Tot va començar quan vam observar que un dels nebots del propietari, ens assetjava des del seu cotxe cada setmana. Anava a Santa Susanna i s’aparcava aprop de la masia, durant hores, o s’en anava a un bar que hi ha a la carretera just davant del terreny.
Després ja anar més enllà i aprofitava quan la meva àvia era sola, unes poques hores al dia, per anar-la a visitar i intentar forçar-la a que marxés per voluntat pròpia, li deia coses com que ell volia anar a viure a la casa, o que si no marxava la denunciaria. La meva àvia s’en reia d’ell, li deia que ell no era el propietari i el feia fora.
Un bon dia ja ho van dur a l’extrem i es van presentar el nebot assetjador i el propietari, i la van amenaçar en que marxés. Casualment va coincidir que van apareixer els meus familiars, ma àvia va entrar en un atac de pànic, plorant, per ella va ser molt humiliant. El nebot i el propietari van dir molt educadament que ens denunciarien i van marxar.
Abans de tot això li haviem dit al propietari que voliem comprar la vella masia, li vam demanar quan en voldria. Ens va dir, 550.000 euros, només la casa, sense els terrenys. Es una quantitat que no haguessim pogut pagar ni en somnis, i a més la masia mai ha tingut cap reforma important, s’havia de refer tota. Ho vam haver de rebutjar i dir-li que era un subnormal.
Però la justicia divina existeix, i el propietari va morir al cap de poc. Tota la herència va anar a petar a l’última propietaria que quedava, una dona, la germana petita dels altres dos propietaris, que durant tota la vida l’havien marginat a nivells inhumans.
♦♦♦♦
L’estat de salut de la meva àvia es va deteriorar molt depressa, per una cosa i l’altre. Cada cop era més habitual que tingués una breu estada al hospital per alguna incidència poc important pero preocupant. Aleshores va venir la sorpresa final.
Una denuncia de desnonament, on s’acusava a la meva àvia de ser una ocupa, firmada per l’única propietaria que quedava. Tots sabiem qui hi havia al darrera: els nebots malvats. Diguem que la dona, l’actual propietaria, es una persona d’avançada edat i amb demència senil, que viu ingressada en un geriàtric, era evident qui hi havia al darrera de tot plegat.
La meva àvia va insistir en que ella mai marxaria de la masia, nosaltres estavem totalment d’acord amb ella i vam decidir respectar la seva voluntat fins el final.
Vam buscar advocats i bé, tots ens van dir el mateix, no teniem cap oportunitat de guanyar. El contracte de masoveria era dels anys 50, renovat cada any verbalment, i després de la jubilació del meu avi havien acordat també verbalment seguir a la casa, però esclar tot això era impossible de demostrar.
Tot i que no teniem cap possiblitat, vam decidir esgotar tots els tràmits fins el final, com a mínim fins al final de la vida de l’àvia, que cada cop semblava que s’anava apagant més ràpid, amb les constants anades i tornades del hospital.
Mai en ma vida m’havia llegit i buscant tanta informació sobre temes legals. M’en vaig adonar compte que el que li havien fet a ma àvia es un delicte molt greu d’assetjament immobiliari, delicte penal, però esclar no tenia com demostrar-ho.
Enmig d’aquest assetjament judicial i deteriorament de salud de la iaia, un detectiu privat ens va començar a assetjar durant mesos, perseguint-nos amb el cotxe i fent-nos fotografies. Ens esperava a l’entrada de les cases per fer-nos fotos, també dels parkings, o inclús ens perseguia per la carretera amb el cotxe.
El dia del judici a finals de novembre de 2018 va apareixer i va fabricar el relat que feiem veure que viviem a la masia, que era un muntatge nosatre tot plegat. No era català i era un manipulador molt cutre. Va descriure la porta de la fusta de masia com “Se van y ponen una gran madera en la puerta”, o sigui es demencial, el tiu no sabia ni el que es una porta de fusta enorme típica de les masies. I si marxavem era per les anades i venides de l’àvia al hospital, per això deixavem la casa buida. Una manipulació miserable i assetjaments de campionat.
La jutgesa que era una castella també, va acceptar totes les proves com a bones, tot i no formar part de l’instrucció, perquè el detectiu va apareixer sense avisar, es a dir l’advocada acusadora va mentir i ocultar, defet va fabricar-se una veritat a mida, que bé, resumint, la jutgesa va acceptar i au, desnonament expres. La data del desnonament era del 6 de febrer de 2019. Era el dia del meu aniversari, seria l’aniversari més amarg de la meva vida.
L’àvia no va ser-hi al judici, era ingressada al hospital, tot i que vam demanar aplaçar-ho, la filla de puta de la jutgesa va decidir seguir endavant.
Però encara faltava el pitjor per arribar.
♦♦♦♦
La salut de la iaia s’estava deteriorat a un ritme alarmant, en aquell moment vam decidir no dir-li mai com anaven les coses, perquè pogués morir sense rencor. A mitjans de gener ens va deixar.
Ens vam unir el petit clan familiar que som per treure tot el que puguessim treure de Cal Tit, ple de quadres, escultures, mobles, records i trastos, teniem molt poc temps per treure tantes coses.
Sense temps per plorar, vam estar unes setmanes treballant sense parar, carregant, treient, embolicant i posant en caixes totes les coses. Tots vam demanar festa a la feina i ho vam deixar tot per fer aquesta tasca.
En acabat, un dia vam fer un petit homenatge a l’àvia i ens vam reunir per últim dia a dinar tots junts a la casa, abans de deixar-la per sempre.
Va ser l’últim esdeveniment familiar que vam fer a Cal Tit, que va ser la seu del meu clan familiar, des de 1950 fins 2019.
♦♦♦♦
El que ve després, doncs, es melancolia.
Hi ha una cosa que no vam poder treure de la masia, l’una es l’esperit de la iaia que considerem que sempre hi viurà de manera figurada. L’altre era la seva gata, que tot i que vam intentar endur-la amb nosaltres no va voler de cap manera.
El meu pare s’hi va acostar de tant en tant per dur-li menjar, ho va estar fent durant uns mesos fins que un bon dia, va desapareixer per sempre.
Poc després de la nostra marxa, els nebots de la propietària van tapiar tota la masia.
Veins i coneguts em van explicar que la casa s’havia intentat ocupar per gent, varies vegades, però els nebots de la propietària sembla que reaccionaven molt de pressa enviant policies i fent denúncies. També es sabut el tracte de favors i influències que es tenen amb l’alcalde, que desvia amb sutilesa els treballadors de l’ajuntament de les seves feines perque netegin els matolls del terreny ara que ningú altre ho fa. Tothom sap i veu la mafia que hi ha muntada però ningú fa res.
Per part meva doncs, no m’he atrevit a tornar-hi a anar. No m’en veig capaç. Crec que esclataria a plorar. Ja fa dos anys. Quan la veig des de la carretera nacional II, l’observo, amb curiositat i melanconia, però no m’atreveixo a acostar-mi.
♦♦♦♦
Aquesta masia encara existeix, es al carrer del Bou sense número, a Santa Susanna, es coneix com Cal tit, també com Horta Vives. Es una masia sense data, però així a ull deu tenir 200 o 300 anys. A googlemaps hi ha fotos sense actualitzar, del 2018, de quan encara hi feiem vida, on es veu una estelada i l’ombrera. Avui en dia es molt diferent, els propietaris van tapiar portes i finestres amb maons i van desmantelar l’ombrera i s’ha anat deteriorant bastant en nomès els 2 anys que fa, que la vam haver de deixar per força.
Gràcies per llegir aquesta història personal meva, una abraçada.
Com a dada extra, mencionar que el meu besavi matern, es la tomba número 1 de Sant Pere de Riu, a Pineda de Mar, i tant l’avi i l’àvia de Santa Susanna són enterrats al cementiri de Pineda de Mar, perquè Santa Susanna no ha tingut mai cementiri. A dins de la tomba dels avis hi ha una estelada per petició seva.
Feia dos anys que tenia aquest relat dins del pap, l’he escrit d’una tirada en dues hores. Se que no servirà de res i que tinc un munt de rencor a dins a moltes persones pel que li van fer a l’àvia de manera tant injusta però com a mínim em sento més alliberat.
Com programar un joc de tres en ratlla en VB.Net perquè no perdi mai. No només fa falta saber programar sinó també coneixer l’algoritme 
Marc Rovira Gambín 